A través de la conferència magistral de la Fundació de l’ICOMV impartida pel Dr. José Luis Fresquet, els assistents van tindre l’oportunitat d’aprofundir en les condicions i la praxi diària del metge rural d’inicis de la centúria passada. Com explicava l’expert: “A principis del segle XX en l’entorn rural els metges titulars eren contractats pels ajuntaments i depenien dels alcaldes que eren els “cacics”; o persones que actuaven davall la seua “protecció”. Una situació que suposava que el metge patira moltes vegades abusos i arbitrarietat. D’ací que una de les demandes més importants del col·lectiu fora passar a dependre directament de l’Estat, i no estar a l’atzar dels cacics”.
Sobre este context ens va il·lustrar el Dr. José Luis Fresquet, professor titular d’història de la ciència de la Universitat de València. Durant la conferència l’especialista va presentar el cas del metge valencià l’Àlber Alfredo Alegre, una història tràgica que va posar de manifest les dificultats que oferia la pràctica professional en les zones rurals.
Característiques de l’exercici de la medicina en esta etapa
En 1900 la societat espanyola era fonamentalment rural. dels 18,5 milions d’habitants, 12,6 vivien en un nucli de població inferior a 10.000 habitants. D’altra banda, el 71% de la població activa es dedicava a l’agricultura i la pesca. En 1930 la situació havia canviat substancialment: de la xifra de 8,6 milions d’actius, només 4 milions es dedicaven a l’agricultura i la pesca. A més, el rendiment i la productivitat per hectàrea va passar del 50 al 76%. Els llauradors que abandonaven el camp no van emigrar esta vegada al continent americà, sinó a les grans ciutats espanyoles, especialment Barcelona, Madrid i Bilbao.
En 1891 va aparéixer el Reglament del metge titular, Cos de Metges Titulars, i va tindre lloc l’I Congrés de Metges titulars. En l’entorn rural els metges titulars eren contractats pels ajuntaments i depenien dels alcaldes que eren els "caciques" o persones que actuaven davall el seu "protección". El sou que percebien era davall i en nombroses ocasions era en espècie. Si la seua relació amb el cacic no era bona tenien molts problemes.
Una altra font de finançament era la consulta privada, el pagament per acte, que també podia ser en espècie. En alguna ocasió van existir les crides "igualas" que obligava el metge a haver d’atendre a molts veïns i no sempre la retribució li compensava. Havien de recórrer llargs camins a cavall o a peu i a vegades en condicions climàtiques severes segons el territori on exerciren.
El metge havia de lluitar contra la pobresa, les males comunicacions, la falta d’educació, l’analfabetisme, les malalties infeccioses i la falta d’higiene. Practicava una medicina heroicament i normalment “expectant”. Els mitjans amb què comptava eren més aïna escassos i d’esta manera havia de fer front a problemes mèdics, quirúrgics, obstétricos i odontològics que resolia “com podía”. També havia d’atendre als pobres a través de la Beneficència municipal i dur a terme les estadístiques demografico-sanitàries.
A més, era l’encarregat de la prevenció i les mesures sanitàries: vigilància i neteja d’aigües públiques, llavadors, higiene de llocs, aliments, cementeris, desinfecció d’albellons, latrines, excusats, abocadors, hostatgeries, hospicis, col·legis, etc. i fer front a les pandèmies. En este sentit, la major part d’estos metges reclamaven mitjans al govern que no solien arribar, la redacció de lleis, l’educació sanitària de la població, etc. Va haver-hi també una lluita que s’arrossegava des del segle XIX perquè estos metges depengueren de l’Estat, tingueren una certa independència i foren pagats pel govern.
Les reivindicacions professionals i les reformes sanitàries que els metges van sol·licitar del poder polític al llarg de l’etapa constitucional del regnat d’Alfons XIII, van ser continuació de les del segle XIX. Una de les demandes més important va ser que els metges rurals depengueren directament de l’Estat, especialment pel que fa als salaris, i no dels poders municipals detinguts generalment per cacics. Els problemes entre ambdós eren constants.
La dramàtica història del doctor Alegre
El doctor valencià Alfredo Alegre es va traslladar amb la seua dona i els seus tres fills a exercir la medicina a la població l’Àlber d’Ames (Guadalajara) seguint les promeses de l’alcalde de la població, El senyor Julián. Els dits compromisos municipals es van incomplir als dos mesos de la seua arribada. Així que el Dr. Alegre es va trobar arruïnat, i cada vegada amb més deutes, vivint de la caritat dels veïns i amb la seua dona greument malalta.
D’ací que el 6 de juliol de 1915 es va enfrontar a ell exigint-li que alleugerira la seua situació. El senyor Julián va traure una navaixa i el senyor Alfredo li va disparar cinc tirs en legítima defensa, fregant-li amb tres bales que no van revestir gravetat, com així va indicar el metge de Setiles. No obstant això, el doctor va ser empresonat. El problema va ser que l’alcalde va morir als pocs dies. L’informe mèdic de diferents acadèmics forenses exculpaven al Dr. Alegre i consideraven que la causa real de la defunció les múltiples malalties que patia: cirrosi del fetge i uns renyons i un cor que a penes funcionaba… Les autoritats afins al difunt van aconseguir mantindre-ho a la presó.
Mentres esperava el juí va morir la seua dona, i els seus fills van quedar desemparats. El tribunal va actuar de forma parcial i li va condemnar a 14 anys, 8 estire i 1 dia de presó per homicidi.
El seu cas va posar en peu de guerra als professionals sanitaris, a estudiants, a metges, professors, escriptors, periodistes que es van sumar a la seua causa durant els anys següents, sol·licitant el seu indult inclús en campanyes de premsa nacional, i recaptant donatius pares els seus fills.
